He buscat cultura al diccionari i, entre altres, hi he trobat les següents definicions:

f. [LC] [PE] Conjunt de les coneixences literàries, històriques, científiques o de qualsevol altra mena que hom posseeix com a fruit de l’estudi, de les lectures, de viatges, d’experiència, etc.

f. [LC] [AN] [PE] Conjunt dels símbols, valors, normes, models d’organització, coneixements, objectes, etc., que constitueixen la tradició, el patrimoni, la forma de vida, d’una societat o d’un poble.

Així, doncs, la cultura l’adquirim, però també la creem. L’hem anat construint nosaltres, de mica en mica, al llarg dels segles. La humanitat va començar per organitzar-se en comunitats que, més endavant, van esdevenir pobles o ciutats; va construir eines, estris o els objectes necessaris per sobreviure i d’aquesta manera es va anar desenvolupant l’espècie humana, a la qual pertanyem, fins arribar a l’època actual. La cultura és tot allò que ens envolta.

És veritat que, ara per ara, hi ha màquines que ens faciliten o ens fan la feina: així trobem robots que munten d’altres màquines, robots que netegen casa nostra, màquines que ens renten la roba o la vaixella, que ens fan el menjar... no acabaríem mai d’enumerar les “virtuts” de les tecnologies, les antigues i les noves, perquè realment són infinites. Sense la tecnologia probablement no estaríeu llegint aquesta entrada ni jo, probablement, l’hagués escrit.

Amb tot, però, hi ha tasques manuals ancestrals que perduren i que, crec, mai no es deixaran de realitzar per pur plaer. Abans eren necessàries per a viure, i ara les anomenem “hobbies”. Són moltes de les tasques realitzades pels artesans i les artesanes.

L'artesania és la capacitat de què disposem els humans de produir objectes amb les mans o amb l’ajut d'utillatges o màquines simples (Viquipèdia).

Així els ceramistes gaudeixen enfonsant les seves mans en l’argila per donar-li forma i crear estris útils i bonics; les artesanes de la pauma o del vímet fan cistells, els ferrers que forgen, ebenistes, vidriers, rajolers, pintors, esmalters, basters, puntaires… i també teixidors.

Teixir sempre ha format part de la humanitat perquè sempre hem tingut la necessitat de cobrir el nostre cos, ja sigui per vergonya de mostrar-lo o per guarir-nos del fred o d’atacs externs.

És cert que actualment el món de la moda posa al nostre abast infinitat de roba feta amb tot tipus de materials i colors. Trobem peces econòmiques i d’altres que no ho són tant. Amb diners podem comprar tot allò que volem i, no ens enganyem, comprar també és un plaer.

Però, per a mi, no hi ha plaer que superi el fet d’idear una peça, cercar el material que millor li escaigui, dissenyar-la i prendre les agulles o el ganxet per teixir-la pensant en la persona a qui està destinada. I m’agrada “invertir” el meu temps en això, ja que considero una “inversió” el fet d’haver d’utilitzar diferents aptituds: cal saber càlcul per esbrinar els punts que haurem de posar a l’agulla, cal tenir la capacitat de combinar diferents colors i textures, cal un bri de valentia per posar-s’hi, i cal paciència, una de les virtuts més importants i que cal entrenar cada vegada més, perquè el resultat de la nostra feina no serà immediat. Però segur que serà preciós, perquè serà únic i perquè haurà sortit de la feina feta amb les nostres mans.

Aleshores, trikòpates, el teixir també és cultura!!